| |
Carta del Degà
Estimats amics i amigues:
A final de l'any 2001 érem 601 col·legiats,
número que no és capicua, però
que té la gràcia de superar gairebé
en un 50% la xifra que hi havia quan es van celebrar
les eleccions al maig. I és des d'aquesta perspectiva,
sabent que aquelles eleccions van ser un estímul
per a la reactivació del Col·legi, des
de la qual cal valorar l'esforç de la primera
Junta, que va ser capaç daixecar la voluntat
de la professió de fer un Col·legi, obtenir
del Parlament el vot polític afirmatiu i crear
la primera entitat col·legial de la Comunicació
d'Espanya. Tenint en compte que es va fer amb escassos
recursos i amb la petita herència de l'associacionisme
de la comunicació catalana, ara veiem que hi
havia un gran potencial d'il·lusió, i
no, com tantes vegades s'ha dit, un dèficit de
corporativisme, producte de la nostra habitual lluita
en el mercat.
Un altre dels temes recurrents la consistència
dels quals s'esvaeix davant la realitat del Col·legi
és que els professionals de les relacions públiques
i els de la publicitat no tenen gaires coses en comú,
de manera que la convivència en un col·legi
mixt era un artifici deficàcia difícil.
Deixant de banda el fet que els grups de la comunicació
inclouen el mateix a agències de publicitat que
a gabinets de relacions públiques, la qual cosa
desmentiria el primer que sha dit, la veritat
és que la comunicació ens uneix molt més
del que ens pot diferenciar la pràctica de l'ofici.
Tanmateix, el que m'interessa destacar avui és
l'evaporació del tòpic que "no necessitem
un Col·legi que defensi els interessos dels professionals".
La teoria que només hi ha interessos de la indústria
(les agències i els anunciants) és un
error. I l'afirmació que la publicitat i les
relacions públiques no necessiten cap protecció
més enllà de les lleis no és incompatible
amb el fet que els professionals la necessitin. Al contrari,
aquesta defensa la necessitem més que mai, i
la raó és ben simple: els professionals
som persones i tenim honor i deontologia. Les empreses
i els anunciants tenen sobretot interessos legítims
i tribunals per defensar-los.
Cada dia hi ha més lleis que regulen la nostra
activitat. Normes de rang europeu, estatal, autonòmic
o local que acabaran sent un bosc legislatiu poc harmonitzat,
una teranyina en la qual l'exercici de la llibertat
creativa serà progressivament més difícil.
I ens haurem de quedar sense tenir veu quan s'hagi de
decidir el que està bé i el que està
malament en publicitat i relacons públiques?,
arribarem al 99% de la població amb els nostres
missatges sense que siguem capaços de fer arribar
la nostra opinió a aquells que estan facultats
a autoritzar els continguts del nostre ofici?
El nostre argument és molt senzill: si no necessitéssim
tenir una idea ètica del nostre treball, aleshores
d'acord, no necessitaríem un Col·legi;
però si a la societat li convé que nosaltres
tinguem un codi, una deontologia assumida voluntàriament
i no imposada per les lleis, llavors necessitem el Col·legi.
Aquesta és la nostra prova del nou. Nosaltres
estem preparats i podem acceptar tota mena de crítiques,
fins i tot les més feroces, perquè la
majoria tenim una concepció ètica de l'ofici
de comunicadors. La professió en conjunt accepta
el debat sobre el paper dels comunicadors i està
preparada per a la crítica, sempre que la confrontació
tingui una certa altura i serietat.
Lús inadequat i impropi dels substantius
publicitari i relacions públiques
és continuat. En tenim molts exemples diariament,
però els opuscles recents en contra de la publicitat
i les marques ens ofereixen un panorama que reflecteix
les diferències entre uns nivells i uns altres.
El vol gallinaci del convers de la creativitat és
l'exemple més recent i notori de l'oportunisme.
Molts lectors del carrer, aliens al que fem, s'han advertit
per ells mateixos de l'artifici i la boutade, per la
qual cosa ha estat innecessària una resposta
més enllà de la que va oferir inicialment
el Col·legi. Tanmateix, l'eficàcia venedora
del llibre en qüestió revela que existeix
un taló d'Aquil·les i un núvol
fosc en la nostra projecció pública, l'ombra
de la qual només podrem dissipar propiciant nosaltres
mateixos el debat.
El Col·legi, que som tots, hauria destar
en el centre d'aquest debat.
Una salutació molt cordial.
|