Carta del Degà

Estimats amics i amigues:

A final de l'any 2001 érem 601 col·legiats, número que no és capicua, però que té la gràcia de superar gairebé en un 50% la xifra que hi havia quan es van celebrar les eleccions al maig. I és des d'aquesta perspectiva, sabent que aquelles eleccions van ser un estímul per a la reactivació del Col·legi, des de la qual cal valorar l'esforç de la primera Junta, que va ser capaç d’aixecar la voluntat de la professió de fer un Col·legi, obtenir del Parlament el vot polític afirmatiu i crear la primera entitat col·legial de la Comunicació d'Espanya. Tenint en compte que es va fer amb escassos recursos i amb la petita herència de l'associacionisme de la comunicació catalana, ara veiem que hi havia un gran potencial d'il·lusió, i no, com tantes vegades s'ha dit, un dèficit de corporativisme, producte de la nostra habitual lluita en el mercat.

Un altre dels temes recurrents la consistència dels quals s'esvaeix davant la realitat del Col·legi és que els professionals de les relacions públiques i els de la publicitat no tenen gaires coses en comú, de manera que la convivència en un col·legi mixt era un artifici d’eficàcia difícil. Deixant de banda el fet que els grups de la comunicació inclouen el mateix a agències de publicitat que a gabinets de relacions públiques, la qual cosa desmentiria el primer que s’ha dit, la veritat és que la comunicació ens uneix molt més del que ens pot diferenciar la pràctica de l'ofici.

Tanmateix, el que m'interessa destacar avui és l'evaporació del tòpic que "no necessitem un Col·legi que defensi els interessos dels professionals". La teoria que només hi ha interessos de la indústria (les agències i els anunciants) és un error. I l'afirmació que la publicitat i les relacions públiques no necessiten cap protecció més enllà de les lleis no és incompatible amb el fet que els professionals la necessitin. Al contrari, aquesta defensa la necessitem més que mai, i la raó és ben simple: els professionals som persones i tenim honor i deontologia. Les empreses i els anunciants tenen sobretot interessos legítims i tribunals per defensar-los.

Cada dia hi ha més lleis que regulen la nostra activitat. Normes de rang europeu, estatal, autonòmic o local que acabaran sent un bosc legislatiu poc harmonitzat, una teranyina en la qual l'exercici de la llibertat creativa serà progressivament més difícil. I ens haurem de quedar sense tenir veu quan s'hagi de decidir el que està bé i el que està malament en publicitat i relacons públiques?, arribarem al 99% de la població amb els nostres missatges sense que siguem capaços de fer arribar la nostra opinió a aquells que estan facultats a autoritzar els continguts del nostre ofici?

El nostre argument és molt senzill: si no necessitéssim tenir una idea ètica del nostre treball, aleshores d'acord, no necessitaríem un Col·legi; però si a la societat li convé que nosaltres tinguem un codi, una deontologia assumida voluntàriament i no imposada per les lleis, llavors necessitem el Col·legi. Aquesta és la nostra prova del nou. Nosaltres estem preparats i podem acceptar tota mena de crítiques, fins i tot les més feroces, perquè la majoria tenim una concepció ètica de l'ofici de comunicadors. La professió en conjunt accepta el debat sobre el paper dels comunicadors i està preparada per a la crítica, sempre que la confrontació tingui una certa altura i serietat.

L’ús inadequat i impropi dels substantius “publicitari” i “relacions públiques” és continuat. En tenim molts exemples diariament, però els opuscles recents en contra de la publicitat i les marques ens ofereixen un panorama que reflecteix les diferències entre uns nivells i uns altres. El vol gallinaci del convers de la creativitat és l'exemple més recent i notori de l'oportunisme. Molts lectors del carrer, aliens al que fem, s'han advertit per ells mateixos de l'artifici i la boutade, per la qual cosa ha estat innecessària una resposta més enllà de la que va oferir inicialment el Col·legi. Tanmateix, l'eficàcia venedora del llibre en qüestió revela que existeix un taló d'Aquil·les i un núvol fosc en la nostra projecció pública, l'ombra de la qual només podrem dissipar propiciant nosaltres mateixos el debat.

El Col·legi, que som tots, hauria d’estar en el centre d'aquest debat.

Una salutació molt cordial.