 |
 |
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
| |
 |
 |
La publicitat i el nen:
Un problema ètic o normatiu?
Per
Fran Ramos
Periodista
Una
breu panoràmica sobre els efectes dels anuncis
de TV en els més joves i la legislació existent
sobre aquest tema |
| |
En
matèria de publicitat i menors, els conceptes
que emergeixen més clarament són
dos: la qüestió ètica i l'autoregulació.
Però, ¿de debò és
tan gran la influència que exerceixen els
anuncis sobre nens i joves?
Des de l'àmbit de la psicologia es dóna
un sí rotund per resposta. I des de fora,
les explicacions sonen del tot raonables. Tot
i això, enquestes i estudis recollits en
aules i cases resten poder als spots i, finalment,
aquests dependran del que en pensin els legisladors,
que de nou apareixen dividits a petita i gran
escala.
|
 |
| |
Per Bernardo Horande, ex-President
de lAsociación Nacional de Anunciantes
de Venezuela, assessor de màrqueting i publicitari:
"les característiques fisiològiques
del cervell del nen el fan receptiu a qualsevol
estímul. Es troba en una fase en què
la curiositat és una característica
fonamental, independentment de consideracions alternes
sobre la seva capacitat variable de retenció
de l'atenció inicial. Això el converteix
en un àvid receptor de missatges estimulants,
inclosos els publicitaris". Si a això
li afegim la coneguda "participació"
infantil en allò que veu i sent, que suposa
una barreja indistinta del que és objectiu
i subjectiu, i que fa que el nen no sàpiga
abstreure's de l'espectacle que el captiva i sigui
incapaç de delimitar realitat i fantasia,
llavors la resposta encara és més
clarificant.
No obstant, que tot això es tradueixi en
una determinada elecció a l'hora d'elegir
uns productes o uns altres no està tan clar,
encara que sen pugui desprendre el contrari.
Un estudi dels anys 90 realitzat per lAdvertising
Education Forum (una associació amb un consell
d'administració integrat per anunciants,
difusors i assessors en comunicació i que
concerneix uns 5.000 pares de 20 països europeus)
sosté que aquesta influència és
escassa. Més del 85% dels pares interrogats
explicava que la publicitat influïa poc o gens
en els seus fills, fet que corroboraria l'opinió
de Robert Gerson, ex-President a França de
l'empresa fabricadora de jocs Mattel, la posició
del qual és del tot il·lustrativa:
"Al final tot es decideix al pati durant l'esbarjo".
I alguna cosa de veritat hi deu haver en aquesta
afirmació quan els especialistes en la infància
ja han advertit del 'problema' que suposa la creixent
presència de les empreses a les escoles especialment
en el cas de les de fast food, begudes, calçat
d'esport, roba i joguines-, a través
de mostres publicitàries que són acceptades
'amb discreció' pel personal docent. La classe,
el pati o el menjador s'erigeixen d'aquesta manera
en veritables centres de discussió sobre
el que està i el que no està de moda.
Exerceixi o no la publicitat una gran influència
sobre el menor, una enquesta realitzada pel CIS
l'octubre del 2000 mostra uns resultats que haurien
de fer reflexionar a tota la professió. Dos
de cada tres nens (el 65,8%) consideren que els
anuncis emesos per televisió són "poc
interessants". A un 82,1% dels petits entrevistats
els agradaria que les cadenes dediquessin menys
temps a la publicitat, i gairebé la meitat
d'ells (un 49,1%) assegura que no se sent incitat
a comprar el que ofereixen.
La qüestió ètica
Influeixi o no, més o menys, en la decisió
de compra del nen i el jove (i per tant, de la família),
la publicitat dirigida al menor envaeix plenament
el delicat terreny de l'ètica i és
un tema reiteratiu de preocupació per part
dels pares (podem fer extensiva aquesta inquietud
pels continguts publicitaris als continguts televisius
en general).
Daquesta enquesta del CIS, també sen
desprèn que un 65% dels pares considera que
els anuncis que tenen continguts impúdics
o indecorosos són perjudicials per als seus
fills, encara que els preocupa més (en un
90,5% dels casos) els que susciten l'afany de possessió
i de desitjar tot el que veuen.
Aquesta preocupació es veu totalment avalada
pels resultats d'un informe del setembre del 1998
portat a terme per la Facultat de Ciències
de la Informació de la Universidad Complutense
de Madrid sobre els continguts televisius i el compliment
o incompliment del Conveni sobre principis d'Autoregulació.
En lestudi s'analitza el compliment daquesta
norma per part dels anuncis de les diverses cadenes,
i els resultats reflecteixen, entre daltres,
la presència d'exaltació a la violència
i el foment de valors insolidaris i d'actituds sexistes
o que atempten contra la dignitat de la dona. En
alguns casos, per sort, també se cita la
contribució d'un cert spot a l'adequada formació
cultural o l'aprofundiment en els valors solidaris.
|
| |
Legislació
I pel que fa a això, tan perversa pot arribar
a ser una rotunda prohibició en aquest àmbit,
com una legislació àmplia i genèrica,
que per excessivament oberta resulti ambigua i deixi
massa escletxes obertes a la interpretació.
Per si el tema no fos prou complicat per si sol,
dins la Unió Europea no hi ha
consens en aquest tema. Només Suècia
té elaborada una reglamentació
basada en una reflexió ètica. Partint
del fet que els nens no estan en condicions de distingir
un anunci publicitari d'un programa abans dels 10
anys i que només a partir dels 12 són
capaços d'entendre els objectius de la publicitat,
des de l'any 1991 tota la publicitat per televisió
està prohibida durant els espais horaris
reservats als nens. A més, fins a les 9 de
la nit entre setmana i les 10 dels caps de setmana
també queda prohibida tota publicitat que
exhibeixi nens o
personatges que els puguin ser familiars.
Suècia ha intentat que la UE adopti el seu
criteri, però serà al llarg daquest
any quan es produeixi la revisió de la directiva
Televisió sense Fronteres i,
mentrestant, els països membres (d'entre els
quals només un terç ha establert restriccions)
continuen dividits. Per alguns països la reglamentació
europea s'ha de reforçar, mentre que uns
altres consideren que les regles que regeixen
aquest aspecte són més que suficients.
|
 |
| |
El cas dEspanya
A Espanya, la protecció del menor en temes
publicitaris es recull tant en la Llei del 12 de
juliol de 1994 sobre televisió que
incorpora a l'ordenament jurídic espanyol
la Directiva 89/552/CEE com en la Llei General
de Publicitat del 1988, on en el títol IV
es parla del control voluntari per organismes
d'autodisciplina.
La directiva Televisió sense
Fronteres del 3 d'octubre de 1989 modificada
el 30 de juny del 97 va ser concebuda per
harmonitzar el marc jurídic de les
activitats de les cadenes de televisió
de la UE, i de la mateixa manera que la
nostra llei del 94, deixa clar que la publicitat
"no ha dincitar a la compra
explotant la inexperiència i credulitat
del menor". També afegeix que "cada
país membre és lliure d'aplicar
les seves pròpies regles", de manera
que, al final, cada
estat sobirà és el que regula.
L'autoregulació també afecta l'àmbit
de les televisions i el de les associacions empresarials.
És del tot exemplificador en aquest sentit
el codi deontològic per a publicitat infantil
de l'Asociación Española de Fabricantes
de Juguetes, que suposa un extens i detallat pacte
d'autoregulació que s'assumeix de manera
voluntària.
Unes altres guies d'actuació que mereixen
ser citades són la Declaració dels
Drets del nen i de la nena de l'any 1987, el Codi
d'Ètica publicitària adoptat pel
Consell executiu de la Càmera Internacional
de Comerç a Delhi el mateix any i les esmentades
normes d'emissió de publicitat pròpies
de cada cadena de televisió.
Tot i això, encara que sembli que són
diverses les fonts que es poden consultar en cas
de dubte, totes són legislacions superposades
i merament
orientatives, i la realitat és que, a tot
estirar, aconsellen en un sentit o altre o
marquen un criteri a seguir.
I són precisament aquesta generalitat (i
fins i tot a vegades vaguetat) i aquesta confiança
en el bon seguiment de la idea inspiradora del
que es va proposar de regular, els aspectes que
traslladen la qüestió gairebé
de manera automàtica al terreny de l'ètica,
últim bastió intransferible de la
pròpia individualitat.
Arribats en aquest punt, ens trobem plenament
en l'àmbit de l'ètica interior,
perquè, com defensa Bernardo Horande, no
es tracta tant d'un problema de
normativitzar des de fora com de crear consciència
des de dins. "La normativa sempre és
casuística, mediata, circumstancial i,
en conseqüència, insuficient. La conscienciació
és, en canvi, contínua, permanent,
a llarg termini i, per tant,
efectiva.
No obstant, tot això implica parlar d'una
maduresa ja no només individual, sinó
col·lectiva i social considerable, a la
qual és difícil d'arribar. Especialistes
en aquest àmbit defensen que aquest estat
de consciència íntima pot arribar-se
a ensenyar, incentivar i fomentar. L'alternativa
és prohibir i regular, i quan ja no quedi
res per regular i prohibir, preguntar-se per què
i anar al pati de les
escoles a la recerca de respostes
|
|
|
 |
|
|