Òbviament es pot viure sense reptes.

Un repte és un desafiament per tal d'assolir allò que encara no es té.

I en aquest sentit, són molts els individus i les organitzacions -socials, empresarials- que en determinades èpoques de la seva vida decideixen no fer front a aquests reptes. Els va bé "amb el que hi ha". Senzillament decideixen mantenir-se amb els seus costums i maneres de fer. I com tots hem de justificar la nostra ruta a la vida per no semblar uns ximples, s'agafa com a exemple i nord el "no moviment", la glorificació del passat o el present sense alteració, primer pas a la crítica o fins i tot estigmatització de tot allò que sona diferent.

La història del nostre món ja té prou pàgines per poder comprovar, sense cap maleïda excepció, que no afrontar els reptes és desaparèixer. Afortunadament, "la vita è movile". I només i exclusivament a causa de l'inconformisme o la il·lusió -que a efectes d'eficàcia tant se val per quin costat s'estira la corda- avui tenim en moltíssims sentits un món bastant millor que el dels nostres pares i els nostres rerererebesavis.

Hi ha dos tipus de somnis-reptes.

Uns són els racionals, que desde sempre han suposat avenços materials. L'aspirina i la bombeta, el cotxe i la hipoteca no són altra cosa que excel·lents respostes a reptes tan aplanadament magnífics i útils com acabar amb el mal de cap i disposar d'una còmoda terminal de llum, desplaçar-nos amb rapidesa o accedir a un habitatge propi.

Són noves i toves catifes, que de tan quotidianes ja no valorem, però que marquen diferències gegants de benestar diari respecte al que van tenir altres generacions.

I hi ha un segon tipus de repte. És el repte irracional, que no s'adhereix al que és material sinó que el sobrepassa, tira del que és emocional i condueix a vols de noves visions d'estructures col·lectives i fins i tot d'estructures íntimament profundes i personals.

Aquí ja no hi ha catifes. Si ens cenyim als grans reptes col·lectius, aquí ja no es trepitja el dur terra. Impregnen l'aire que respirem i l'alè que exhalem, les cervicals que ens suporten i les neurones que ens condueixen. I quan aquests reptes triomfen és perquè convencen i convencen perquè serveixen. (Odi etern a les imposicions).

En aquests reptes-vols-somnis, la tradició es autoriquesa però mai exclusió. És satisfacció però no orgull. És arrel però no tanca separadora. Perquè una ideologia, una manera d'entendre col·lectiva, en el mateix moment que es tanca en ella mateixa i s'autoempaqueta en banderes, llengües o races, està tancant-empaquetant el seu futur. Perquè no es pot viure sense compartir.

El nostre Col.legi neix en un micromón professional, el nostre, el de la publicitat i les relacions públiques, que en ple inici del segle XXI ha estat incapaç de crear una mínima teranyina pròpia. Ens uneixen alguns sopars-cava, alguns festivals, escuma, i fins i tot, alguns enterraments. Poca cosa més.

Estem sent, nosaltres que ens dediquem a la comunicació per encàrrec, un pèssim exemple de la comunicació amb arrels entre nosaltres mateixos. Potser el fet de viure tant creant clixés per a la resta ha fet que perdéssim la passió per crear els nostres, simplement perquè ningú ens en pagaria la comanda. Potser de tant donar, vam oblidar donar-nos.

Ildefonso i la seva nova Junta són, al meu entendre, el primer embrió d'un cos que mai vam tenir i que pressento que, ben crescut i estructurat, aviat serà molt necessari. Perquè ens vol donar.

Pressento que són la primera forma definida d'un repte-passió de Fernando Martorell, al qual mai s'haurà d'oblidar i molt menys menysprear, perquè sense ell avui no estaríem parlant del Col·legi.

M'agrada d'aquesta nova Junta, escoltar els seus reptes que ara comencen perquè són reptes bicèfals: el repte d'allò que és racional o catifa per caminar millor, i el repte-vol o ales per descobrir el que hi ha darrere les muntanyes que tan còmodament tanquen i limiten. Hi ha ideologia. Conec el seu programa, aquests fulls de llençols blancs que sempre prometen nous somnis i un alçar-se més còmodes.

Hi ha racionalitat de plans de pensions, de beques, d'avantages econòmics. Hi ha una suma d'etcèteres que, com a col·lectiu unit, avui és relativament fàcil d'aconseguir. Només fan falta idees i una bona gestió. Jo aquí estic convençut que Ildefonso i el seu eficaç equip ens deixaran una obra ben feta.

Però entre els seus fulls-programa també hi ha somnis irracionals, sustentats en les ales d'obrir la professió perquè sigui entesa com a standard de l'economia, acceleradora de desenvolupaments, columna fonamental en la creació de valors per a les marques.

Aquí la nova Junta hi té una feina grandiosa perquè, col·lectivament, pràcticament tot està per fer. I és aquí on, si es vol fer una feina amb arrels i no tan sols vanaglòria temporal de silloncito, hauríem de ser tremendament oberts, contaminants, generosos. Aquí és on des de Catalunya es pot crear objectius, rutes i maneres de fer, obrint-nos a tot Espanya i, per què no, algun dia al món.

Entenc el seu repte, el comparteixo i recolzo.

Però ni l'entendria, ni compartiria ni recolzaria si ens limitéssim o enroquéssim en maneres de fer que només condueixen a distanciar-nos.

Precisament, i perquè sento un responsable respecte i amor cap al que significa portar un "Catalunya" a la marca, crec que tot allò que el Col·legi vol fer deu ser un exemple, un estímul i un avenç per a altres col·legis que, de ben segur, sorgiran en el futur.

Aquesta crec que és la millor manera d'estimar i que ens estimin. Creant escola. Escola oberta.