Al país mancava un centre d’aquestes característiques ja que des de molts àmbits acadèmics i professionals hi havia inquietuds envers la comunicació o estratègia polítiques. Calia una societat autònoma i amb capacitat organitzativa que donés resposta a aquestes inquietuds i que fos capaç de muntar col.loquis, seminaris i activitats entorn aquest àmbit professional.

Aquesta societat no adscrita ideològicament a cap partit pretén millorar, a través de l’estudi i el coneixement de les tècniques de comunicació política, el desenvolupament democràtic de Catalunya.

Els membres fundadors de SCCiEP volem que l’espai que hem creat esdevingui un punt de trobada per a tots aquells que tinguin un interès en la comunicació política i electoral com ara responsables polítics, docents, publicitaris, consultors, periodistes, investigadors, politòlegs, etc.

Per tant, des de la SCCiEP animo a tots aquells responsables polítics de tots els colors ideològics que tinguin inquietuds en relació als nostres temes d’interès que no dubtin en formar part d’aquesta nova família de professionals de l’estratègia i la comunicació política que acabem de constituir.

Jordi García Guitart

Politòleg, regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat i membre fundador de la SCCiEP

Periodista

Doctor en Comunicació i Postgrau en Comunicació Política i Relacions Institucionals per la URL

Columnista del diari Avui, i col·laborador d’El Matí de Catalunya Ràdio, d’El Suplement (Catalunya Ràdio) i de la revista Sàpiens

Membre de l’equip de campanya de Joan Laporta a la presidència del FC Barcelona (2003 i 2006)

Ha publicat, entre altres, els llibres: Màrqueting Polític: l’art de guanyar eleccions. Del cartell a Youtube (Trípodos, 2008); Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna, 2009); Comunicació Política i d’Institucions Públiques (UOC, 2009)

President Fundador de SCCIEP

El culte a la imatge triomfa en el conjunt d’unes societats contemporànies que s’hi han

abraonat, però d’entre aquest conjunt d’inconscients adeptes a aquesta religió, els polítics són dels qui més en noten els efectes negatius. Malgrat tot, hi persisteixen.

El candidat és el missatge. Aquesta és la gran premissa. I partint d’aquest punt entenem la resta. Per exemple, que la retòrica electoral contemporània no pretén transmetre la imatge del seu candidat com la d’un ésser superior o sobrenatural, sinó com la del líder ha de ser “el governant perfecte”, però aquest lideratge real s’ha de compartir amb una percepció de la seva personalitat que l’apropi a la gent, als seus conciutadans. Percepció. La identificació del ciutadà mig amb el líder es farà pel principi de similitud, que serveix bàsicament per comunicar simpatia, amb un missatge nuclear implícit: “M’importen els teus problemes, perquè també són els meus”. Una persuasió eficaç buscarà sempre establir una connexió personal entre l’emissor i el receptor. I aquesta similitud es mostrarà a través de característiques més o menys pertinents per a la política, que van des del color de la pell o l’estatus socioeconòmic del candidat, passant per la seva forma de vestir o les seves aficions. Imatge.

I és que més que néixer, el líder es fa. Perquè, sens dubte amb unes qualitats que hauria de posseir com a mínim en potència, un líder es pot construir. El problema d’aquesta realitat és que massa sovint la creació d’un líder depèn més de la metòdica construcció d’una imatge, que no pas de la creació d’un discurs nou. Tots dos factors sumen i afavoreixen un resultat final, òptim o fracassat, però el pes del factor imatge –marca– és molt més decisiu. És molt immediat, i per tant pràctic, ja que la prioritat del polític és primer ser conegut perquè així s’escolti la seva oferta. La personalitat d’un líder, la seva manera d’actuar, és evident que acostuma a influir més que les seves propostes, sobretot gràcies al tipus de discurs que afavoreixen els mitjans de comunicació, i la televisió en especial. Les càmeres transmeten molt millor una manera de fer, que no pas una manera de pensar.

Partint d’aquest punt, partint del fet que un líder electoral és fruit més d’una construcció que no pas d’unes condicions innates, com es fa un candidat? Com es construeix el seu lideratge? Es pot entrenar un lideratge polític si la persona triada no té una manca total d’aptituds. Cal que posseeixi un potencial de lideratge, peça imprescindible per a créixer políticament. En aquest sentit, el poder és una gran eina per a la projecció mediàtica i política d’un lideratge, però no és per si sol un element assegurador de l’èxit. L’experiència ens demostra com diferents ministres o consellers que han pres possessió dels seus càrrecs al mateix temps segueixen trajectòries diferents, enlairant el vol polític els uns, estancant-se o decreixent els altres. Calen les potencialitats per a créixer i això en la política actual significa que cal tenir potencialitat de ser un bon comunicador. Política i comunicació cada cop són més intrínseques. Si no s’és un bon comunicador, difícilment s’és un bon líder. I això no significa només saber parlar, sinó transmetre coneixement, seguretat, tenir un to adequat a l’hora de parlar… Bàsicament allò que es transmet a través dels soundbites d’informació que la majoria de ciutadans reben a través dels mèdia, de la televisió principalment. I és que amb imatges construïm avui el vot. Les imatges que projecten els mitjans de comunicació proposen al cervell una explicació versemblant i ràpida, cosa que s’agraeix en temps en què la rapidesa s’ha convertit en valor de referència, però a la vegada, un gran jou que esclavitza la classe política.

Els bons candidats no improvisen les campanyes electorals. S’ha de treballar amb prou temps per a perfilar una estratègia, un estil de fer les coses i saber-les comunicar. Els bons candidats no treballen sols. Necessiten un equip de persones preparades i que sàpiguen quina és la seva funció en cada moment.

Si a aquests conceptes hi afegim que les mètriques bàsiques per tenir èxit en una campanya electoral són: disposar d’una gestió i organització eficaces, elaborar un bon missatge o discurs i saber-lo comunicar, aconseguir una bona mobilització i tenir els suficients recursos i diners per fer-hi front, és fàcil adonar-se que una ajuda externa -amb una visió més objectiva de les circumstàncies que envolten la batalla electoral- pot ajudar a aconseguir que es cedeixi a la improvisació el mínim marge necessari.

L’ajut d’un assessor extern o consultor hauria d’anar més enllà d’una campanya electoral. Una comunicació planificada i pautada per a ser eficaç hauria d’estar sempre present en l’acció de govern cap a la ciutadania i acompanyar-la durant tot el mandat (permanent campaigning). És força coneguda la dita que el primer any de l’acció de govern serveix per valorar projectes, el segon per aprovar-los, el tercer any per portar-los a terme i el quart per inaugurar-los. Però òbviament, arribar als votants amb una comunicació eficaç és molt més que tot això.

De tot això i moltes coses més ha de tractar la SCCIEP. Catalunya és un país madur i preparat per a tenir-la. Feia falta.

Salvador Solé

Director de comptes d’Emocional ACG

Consultor en marketing polític i electoral

Membre fundador de la SCCiEP

Vocal de la Junta de Govern del Col.legi de Publicitaris i RP

Membre fundador de la SCCiEP

Professor de la URL

Consultor a la UOC

Director Creatiu a Compact Drive

Membre de la Comissió Assessora sobre Publicitat Institucional (Generalitat de Catalunya)

Co-autor de “Comunicació Política i d’Institucions Públiques” Ed. UOC

Des de la SCCiEP ens demanen obrir el debat sobre temes que considerem susceptibles de generar interès. Aquí va un de nou i, considerat, potser, com tangencial per tots aquells que centren la seva anàlisi en el context dels partits polítics i els seus candidats. Un cop fet aquesta anàlisi, es fa necessari passar de l’estudi de la veu del candidat a l’estudi de la veu del governant. No és tasca fàcil, ja que en l’actualitat ambdós discursos tendeixen a encavalcar-se. Avui en dia, el candidat ja no ha de ser entès com aquell polític que vol conquerir el poder, sinó com aquell que, havent-lo assolit, vol mantenir-s’hi.

En el marc del funcionament normal d’un procés democràtic, el candidat vencedor d’una contesa electoral passa a prendre possessió del poder polític, a través de la direcció de les institucions públiques, incorporant-hi tècniques i discursos apresos i utilitzats en la seva etapa de candidats. Els aparells de comunicació dels partits polítics passen a ser –en part- els aparells de comunicació de les institucions governades per aquests partits. El transvasament de coneixements i metodologia, la migració partit-institució, sembla lògic i inevitable.

Ara bé, el discurs de la institució pública no és ni el discurs del partit polític, ni el discurs de la contesa electoral: canvia de fons i de forma respecte al discurs partidista, adequant-se a la seves comeses i a la seva irrenunciable vocació de servei públic. Per tant, el discurs de les institucions públiques té unes característiques pròpies que han de ser estudiades diferencialment.

L’actual context de certa falta de credibilitat de la política, o potser precisament per aquest motiu, és una de les raons que expliquen perquè, per a l’administració pública d’avui comunicar significa –quan no equival- acció de govern. La pròpia acció de comunicar visualitza l’administració: una administració que comunica és una administració que existeix davant dels ulls dels ciutadans, un administració que està treballant. Aquesta sinonímia que han assolit els termes comunicació i activitat per a les administracions públiques explica en gran mesura la proliferació de les seves activitats informatives, en general, i publicitàries, en particular: avui en dia, les administracions públiques son, en el seu conjunt, l’anunciant més gran al nostre país, com ho son a gran part dels països democràticament avançats.

En la percepció quotidiana de les campanyes de comunicació institucional, en ocasions es constata l’existència d’una determinada concepció merament propagandística de la publicitat institucional, que sembla destinada només a enaltir el governant. En l’altre extrem de l’argumentació, en canvi, es troba l’obligació política i ètica dels governs democràtics d’explicar-se davant dels seus ciutadans. L’essència mateixa de la democràcia passa per retre comptes davant dels seus ciutadans. I les campanyes institucionals treballen en aquesta direcció.

En definitiva, la comunicació institucional és, en la actualitat, objecte d’un intens debat públic. En si mateixa, i pels temes que aporta a la ciutadania. Pels seus gestors, pels seus continguts i pel seus usos. Per les seves funcions i disfuncions. La comunicació institucional és avui, en bona mesura, la metàfora del relat polític. I si la política és relat, la comunicació institucional articula bona part de la gramàtica d’aquest llenguatge. Per això és tan important. Per això cal la seva anàlisi i comprensió.